La setmana passada vaig fer un pastís pel meu avi, que celebrava els seus "tres quarts de segle", i la meva àvia em va encarregar les postres. Com que era una ocasió especial vaig decidir fer-li un pastís original "dissenyat" especialment per a ell.
La veritat és que al principi em vaig quedar bastant en blanc... Com podía ser que no em vingués la inspiració davant d'una persona tan propera, que coneixo des que vaig néixer...? Va ser com adonar-se que el meu avi era com un desconegut... Però mica en mica, van anar sorgint les idees i els records.
La primera idea va ser fer algun dolç relacionat amb el Nadal, ja que el seu aniversari és proper a aquestes dates. "Potser turró.... xixona? permet fer moltes coses... però està massa vist..." Així que vaig preguntar a la meva mare, quin era el turró preferit del meu avi, i em va contestar que el guirlache! I si, tenia molt de sentit, perquè recordo alguna tarda amb el meu avi d'haver intentat de fer caramel a casa. A més els fruits secs també li han agradat sempre. Llavors vaig recordar que les nous li encanten, i que quan érem petits ens feia barquetes, tortugues i altres formes amb les closques de nou, que aconseguia partir per la meitat perfecta (em quedava bocavadada!) Així que ja tenia un altre turró candidat: el de nata-nous, que per cert, també agrada molt a la meva àvia.
El dilema doncs, era com transformar aquests turrons en un pastís d'aniversari... I un dia, tot menjant nous, vaig acompanyar-les amb una mica de pa i... "Pa amb nous... pa amb oli... pa amb xocolata... Bingo!" Un conjunt de sabors tradicionals però que convinen perfectament.
El resultat:
Base: bescuit d'oli d'oliva, recepta extreta del blog
Farcit: turró de nata-nous, recepta extreta de
(substituint la glucosa per mel)
Cobertura: glaça de xocolata, recepta extreta del meu blog preferit
Decoració: "guirlache a la meva manera"
Fer un caramel ros (proporció una part de sucre per mitja d'aigua);
Abocar-lo sobre les ametlles laminades disposades en un paper de forn;
Posar un altre paper de forn a sobre, i passar el curró per aplanar-ho al màxim possible.
Conclusió: de vegades aspiro a massa. Crec que la idea estava bé, el bon gust del pastís n'era la prova, però que encara em falta experiència per "envalentonar-me" a fer segons què... Caldria millorar la consistència i sobretot l'aparença...
Bé, un experiment més!
.jpg)
Doncs per la foto jo trobo que t'ha quedat molt bé! El va tastar el teu avi? Segur que el va trobar molt bo ;)
ResponEliminaTé molt mèrit disenyar un pastís fer per tu, és molt més complicat que repetir una recepta que has llegit d'un llibre ;)
Bon Nadal!
Oi tant que el va tastar el meu avi! I tota la família. Va agradar prou, i les rempoines que van quedar ens les hem anat cruspint entre setmana, i com sol passar amb els dolços, cada dia era més bo!
ResponEliminaA més, em vaig emportar una bona abraçada de l'avi com a agraïment :)
Hola germaneta!
ResponEliminaMira quin blog que he trobat! (no sé si ja el coneixes) Està molt currat! (És que ja és un obrador de categoria). Ja veuràs com tu també hi arribaràs, serà una pastisseria de MUSEU (lo vais pillando¿?)
elraiguer.blogspot.com
Ei! aviam si aconsegueixo que això em deixi fer un comentari!! A mi em sembla que aquest pastís té un aspecte molt bo! Llàstima que estic a les italies i no puc probar les noves creacions. Fins aviat dolceta!
ResponEliminaAlbeta